Insomni i reflexions d’una vegetariana noob (Entrada en catalán improvisada…)

Aquesta anava a ser una simple reflexió de facebook que se m’ha anat de les mans… per això l’escric en català i molt impulsivament. Ni revisions ni hòsties!. Que extrany se’m fa tornar a aparèixer per aquestes contrades….

AQUÍ VA!!

"Insomni i reflexions d’una vegetariana noob

 

Sobre aquestes dates, ja fa un any, una persona que es pensa que no té importància per mi em va fer prendre la decisió d’iniciar-me en aquest món.

Sempre m’he definit com a animalista bastant extremista. Animalista no en el sentit real de la paraula. No se si n’existeix, de fet. El que vull dir és que sempre he pensat que tot animal té el mateix valor i naturalesa, inclòs l’ésser humà, i que la única lleis que regeix el món és la llei del més fort, en el sentit que en això es basa la selecció natural. I per aquest fet també pensava que no havia de deixar de menjar carn. De fet no m’ho plantejava. Som animals omnívors, i per naturalesa ens alimentem d’altres éssers vius.

 

A vegades em resulta curiós pensar en com canviem com a individus. En el sentit que no som més que un autoengany. En un obrir i tancar d’ulls podem convèncer el nostre propi cap que som diferents… Tot i que això no ve al cas i com diria Navau, ara tanquem aquest gran parèntesis.

 

La qüestió és que el meu jo immadur o millor dit inconscient va sentir alguna cosa estranya quan aquest amic va insinuar que era hipòcrita per ser la primera defensora dels animals i orgullosa consumidora de carn. M’hauria d’haver ofès, suposo.. no ho sé. Qui em coneix sap que m’ofenc ràpid. La qüestió és que aquest cop va ser diferent: vaig canviar la meva manera de pensar, d’un dia per l’altre. 

Vist fredament tampoc crec que fos així. De fet crec que aquest canvi no ho era. Realment era el camí correcte del que en essència sempre he estat. Animalista modo Alba (ja he dit que animalista no és la paraula que busco, però ja m’enteneu). Cada animal es caracteritza per un rol a la natura i té unes característiques que el fan únic i peça clau a la Terra, i l’ésser humà no n’és excepció. Som poc o gens dotats de facultats físiques. Bastant ànecs marejats… només cal veure’m intentar ballar xD. Però tot i això no parem de presumir d’una cosa: de tenir raó. I la tenim, i és un gran tresor i una d’aquelles coses que més em fascina. 

De debò som els animals més mediocres? Per una cosa que tenim la menyspreem d’aquesta manera?

La raó un dia ens va donar l’empatia. I un cop la tens… ja no hi pots escapar. Per tant, la raó i l’empatia ens defineixen com a animals. I dir que fem el que fem perquè som animals… és mentida. Simplement perquè realment no ho fem. No tenim els collons lo suficientment grans com per torturar un animal. Si més no la gran majoria de la població. Tenim la sort, però, que un petit percentatge d’aquesta no ha estat dotada d’empatia i ens fa la feina bruta.

Fins aquí la intró. 

 

Què puc concloure després d’aquest any? Quines sensacions n’he tret?

Estic insatisfeta. Ho estic fent malament i tinc molt a millorar, tot i que considero que aquests passos poden ser lents… i que moltes vegades la voluntat és el més important. Tot i això, pel meu cap comença a aparèixer el concepte veganisme fins que no pugui permetre’m ecològic… 

Com he comentat alguns cops, per ara el meu objectiu és potenciar i consumir ecològic. Tot i que per ara és un mercat només apte per rics. Però temps al temps. Com he dit abans, segueixo pensant que menjar carn és normal. TORTURAR I SOBREEXPLOTAR no és normal.

Estic frustrada… Tinc un problema i crec que és greu. Sóc vegetariana de  cap, no de cor. I això em crema…

Algun vegetarià em pot explicar sincerament què és el que sent quan per davant seu passa un tros da carn?

A mi no em fa pena. De cor no. De cap sí. He de pensar.

A vegades tinc aquella sensació del qui posa un petit gra de sorra en una gran acció. Sembla que el que fas no tingui sentit. Sembla que no ajudis. És tot tan fred… M’encantaria que em fes pena de cor. Realment crec que és dur, tot i que pot ser que sigui simplement instint. El que penso és que això em passa perquè mai he vist la realitat. Ens tenen a tots encapsulats. El que et menges no és un producte! No va néixer embalat! I a mi a vegades se m’oblida… Això fa plantejar-me més qüestions o possibilitats:

1) Tot nen de petit hauria d’anar a un escorxador. No condemno menjar carn, ja ho he dit. Però sí que cal aprendre que el que menges no va créixer en una llauna. Cal matar amb les pròpies mans. Cal saber que realment qui ho fa ets TÚ, però amb les mans d’un altre. A partir d’aquí jo acceptaré de bona gana que mengis carn, perquè ÉS NORMAL. Això sí… menja carn no torturada. O fes el que vulguis, però que et deixi dormir per les nits. A mi, si més no, no m’hi deixa…

2) Menteixo. Sí dormo. I dormo molt i massa. Justament pel que he dit abans. Tot això em sembla massa extern, inútil, llunyà… I per això sóc la primera que vull i necessito veure aquestes coses en primera persona. 

 

Realment em sento un monstre."